A punt ha estat la literatura trufera cibernética de quedar-se sense el mes gran glosador de l’art. Ahir vaig caure en tornar d’una trufera, que a mes ha decidit no donar ni una trufa mes en tota la temporada. Aquella arrel que fa mes de tres anys que conec perfectament i que servia per sostenir-me va decidir dir prou i em vaig fotre de morros, espectacular rodolar muntanya avall i frenada sobtada amb la cama sobre una pedra cantelluda. Mal, molt de mal i ara mateix un blau de tres parells. Però no patiu, no tinc res trencat, sobreviuré. Fa mes mal a l’ego irontrufero, el que tot ho pot, que va com una moto per sobre de les pedres.
En aquest bloc deixem de parlar de trufes només quant en Ramón Mur es mou un poquet. Avui estic content per que en Ramón ha publicat la seva nova novel·la “Huellas de herradura” i a mes ho ha fet de manera molt moderna, molt atrevida per un home de la seva trajectòria: pots comprar el llibre en format clàssic (paper) o en format electrònic, aquesta darrera opció, a un preu que fa fatigosa la pirateria.
Bravo Ramón.
Magnífica foto en el foro de grosses truffes.
Avui he vist en un foro francès sobre trufes un home que ple d’emoció contava al mon que el seu gos l’hi havia trobat les seves primeres trufes (tres i molt menudes). No he pogut mes que somriure tot recordant la meua primera vegada.
Jo tenia ja la meua gossa, amb la que feia tres mesos que jugava al pati de casa a perseguir, rodar, amagar, una trufa d’estiu, tantes voltes congelada i descongelada que ja estava resseca com un romer. No coneixia cap trufera a Catalunya i no m’atrevia a anar a les truferes de Bellmunt, no en coneixia la propietat. No feia mes que passejar per les zones que segons el meu criteri innocent, algun mapa geològic, vagues referències escoltades a cal Jepet i mes ganes que coneixement, tenia alguna possibilitat de ser un criadero de trufes.
Un dia passejant/investigant per la zona del Bages sorrenc, a prop d’un camí que porta a una cantera (je,je , au va que ja us veig fent càbales, je), veig un roure amb alguna cosa que sembla un cremat (en aquell temps, tot em semblava un cremat). Pujo el marge crido a la gossa i inicio el joc de “busca bonica, busca”. Es posa a resseguir el que jo creia un cremat, s’atura, segueix, s’atura i comença a esgarrapar. No se si sabré explicar-ho, per un moment vaig sentir que tenia el cor darrera els ulls, entre les dues orelles. Ataco el forat amb una merda de pala de jardiner que utilitzava a manera de punyal, foto el nas i em giro per mirar a la Nona que com una professional s’havia quedat asseguda al meu costat mirant-me d’una manera com si volgués dir. “Que si tonto ignorant, que si, que es una trufa”. I si senyor! del fons del pou vaig treure 2 trufetes remenudes. La vaig abraçar, la vaig petonejar, ella es va excitar molt i va començar a corre al voltant de la trufera com si estigués posseïda (un problema, ja que ho va prendre com un costum que va costar d’erradicar). Tot seguit vaig trucar als amics, a la dona, a la família, si, estava com boig, em sentia el millor entrenador de gossos del món mundial, ja veurien aquells refotuts truferos, no quedaria un trufa per desenterrar amb les meues capacitats per ensinistrar gossos. Era còmic, i el temps m’ha posat al meu lloc, que tampoc es tant dolent.
Encara tinc en un potet les dues trufetes.
Aquests dies el mon de la trufa està ben revolucionat. Els preus son miserables, comparats amb altres anys. Motius? Variats: Es molt bon any a França, molta trufa i ja se sap que ells marquen els ritmes. A Catalunya fins avui, la trufa surt encara verda, quasi no fa olor. A Bellmunt ja son madures de fa temps, però això no fa millorar el preu. I la darrera es aquella de que tothom parla: la crisi!. Es evident que amb la psicosi que hi ha, a un producte de luxe com la trufa, només li faltaria que ens poséssim estupendos. Aquest últim argument no ho tinc massa clar, però el fan servir els intermediaris per tal de pagar-nos menys als truferos, encara que ells facin pagar fins a 600 € al consumidor, quant a l’últim mercat la van pagar a 180 €.
En fi, que si voleu trufa fresca madura només ho heu de dir i us faré bon preu.
El tofonaire insigne em passava l’altre dia una melanosporum d’un calibre considerable. M’envia una altre foto, aquest cop d’una rufum, que potser a primera vista no es tant espectacular, però es molt rar trobar-ne d’aquestes mides.
Si els dies 5, 6 y 7 de desembre esteu per Sarrión … potser el 6 o el 7 ens veiem.
El que ara us mostraré no es meu. Es d’un tofonaire il·lustre i que de tant en tant apareix per aquest lloc per mostrar al món el que em queda per aprendre. Quina ràbia!!
El Marcos Morcillo ha obert un blog i està molt be.
En ell he llegit una cosa que m’ha deixat cagat. Ho sento però no ho puc dir d’una altre manera. Comenta el Morcillo:
“El INRA frances declaro en 1999 que se les habian colado trufas chinas
en la producción de planta trufera con melanosporum y ello quiere decir
que existen ahora plantaciones con trufa china en Europa, cuyas
consecuencias desconocemos. Es un problema serio en nuestro sector. Que
yo sepa no ha fructificado en España de forma artificial y menos la
tenemos silvestre. No obstante quizás eso es lo de menos si tenemos en
cuenta que se estan importando toneladas de esta trufa a Europa y que
nos las comemos, etc”
Hòstia divina!!! Els tope guays de la micorrització, clons i guardians de l’essència trufera dedicant-se a propagar per tot el continent la maleïda trufa, en qualsevol de les seves varietats.
Les meves preguntes a tanta barbaritat (ja que en el blog no dona mes detalls)
Saben a qui es van vendre els arbres?
Tenen les plantacions controlades?
Saben si ha fructificat?
Tinc molta por que la resposta a les meves preguntes sigui NO. Si el sector està malament, imagina que comencen a sortir trufes chines per tot arreu!!! Una vergonya.
L’altre dia, l’últim fi de setmana abans de començar la temporada, vaig anar a buscar bolets al poble del meu pare, Castellterçol. Naturalment, la Nona m’acompanyava. En arribar al lloc on habitualment deixava el cotxe, o sorpresa!! el bosc de pi roig s’ha convertit en un camp per a plantar ves a saber que. Supero l’ensurt estètic i sentimental (son molts anys d’anar-hi amb el meu pare) i segueixo la ruta. Una llenega aquí, un rovelló allà, poca cosa.
En arribar a baix de la vall i començar el camí cap el cotxe per l’altra vessant, sento la porta d’un cotxe que es tanca i a pocs moments veig a dues persones amb cistell, la Nona amb la seva por congènita comença a bordar i jo la crido pel seu nom. Ens saludem:
- Que, com va?
- Va, poca cosa.
- Ni fredolics?
- Pots anar a mirar per allà, jo ni hi he passat.
- Vinga, que vagi be.
Veig que el meu interlocutor es queda mirant la gossa, fa intenció de marxar i torna enrere.
- Com has dit que es deia el gos?.
Em quedo mig mosca. El gos, per un trufero, es algo molt seriós i que algú es fixi mes del normal en el teu gos, et posa en guardia. Li dic, amb prudència el nom i ell:
- Tu no seràs “tofonaire”, oi?
- Si, i tu com saps que jo …
A mida que anava preguntant ja veia per on anaven els tiros i respiro alleujat. El tipus llegia el meu blog!!!!. Em quedo una mica parat, sorpres i no dono gaire mes converça, estic estorat.
Una mica mes amunt ens tornem a trobar (quins collons, sembla que coneguessim els mateixos rodals!!) i intento ser una mica mes amable i com a mínim atino a preguntar-li el nom. Francesc.
Els follets del bosc … (no diré el nom) existeixen.
Salut, Francesc.
