A petició popular passo a fer la previsió de la temporada que està a punt de començar. Malament, malament, malament. Del maig a setembre no ha caigut ni una gota. A finals de setembre uns 25 litres (mesurats amb un pluviòmetre de plàstic de supermercat) i res mes. Una mica mes el sud tindran mes sort, com quasi be sempre. Algun amic de per allà a Sarrión va proposar la temporada passada que anés amb la meva gossa a la seva plantació. Si aquest any torna a dir-m’ho seran les úniques trufes que colliré.
http://tuverd.blogspot.com/
Segur que alguns estan pensant que aquest tio ha deixat d’anar a buscar trufes pel monte. Doncs es cert. Aquest any he tingut una feinada de por amb modificar la meva vida de manera substancial. Tant substancial que ja som un mes a l’equip, recollit a la terra de la “terfez”.
No patiu, torno amb mes ganes que mai. Noves idees, nous terrenys a explorar (literal i dels altres).
Us deixo un video dels truferos australians. Se m’acut suggerir unes quantes coses. Aquests tios vestits d’aquesta manera no duraven dos dies a casa nostra. I m’he partit el cul de riure desprès de veure la cura que te amb la cullera (te collons), per treure la trufa partida. La caixa verda d’anar a buscar trufes també duraria dos minuts en alguna trufera que jo me se.
Truffle Hunt
A punt ha estat la literatura trufera cibernética de quedar-se sense el mes gran glosador de l’art. Ahir vaig caure en tornar d’una trufera, que a mes ha decidit no donar ni una trufa mes en tota la temporada. Aquella arrel que fa mes de tres anys que conec perfectament i que servia per sostenir-me va decidir dir prou i em vaig fotre de morros, espectacular rodolar muntanya avall i frenada sobtada amb la cama sobre una pedra cantelluda. Mal, molt de mal i ara mateix un blau de tres parells. Però no patiu, no tinc res trencat, sobreviuré. Fa mes mal a l’ego irontrufero, el que tot ho pot, que va com una moto per sobre de les pedres.
En aquest bloc deixem de parlar de trufes només quant en Ramón Mur es mou un poquet. Avui estic content per que en Ramón ha publicat la seva nova novel·la “Huellas de herradura” i a mes ho ha fet de manera molt moderna, molt atrevida per un home de la seva trajectòria: pots comprar el llibre en format clàssic (paper) o en format electrònic, aquesta darrera opció, a un preu que fa fatigosa la pirateria.
Bravo Ramón.
Magnífica foto en el foro de grosses truffes.
Avui he vist en un foro francès sobre trufes un home que ple d’emoció contava al mon que el seu gos l’hi havia trobat les seves primeres trufes (tres i molt menudes). No he pogut mes que somriure tot recordant la meua primera vegada.
Jo tenia ja la meua gossa, amb la que feia tres mesos que jugava al pati de casa a perseguir, rodar, amagar, una trufa d’estiu, tantes voltes congelada i descongelada que ja estava resseca com un romer. No coneixia cap trufera a Catalunya i no m’atrevia a anar a les truferes de Bellmunt, no en coneixia la propietat. No feia mes que passejar per les zones que segons el meu criteri innocent, algun mapa geològic, vagues referències escoltades a cal Jepet i mes ganes que coneixement, tenia alguna possibilitat de ser un criadero de trufes.
Un dia passejant/investigant per la zona del Bages sorrenc, a prop d’un camí que porta a una cantera (je,je , au va que ja us veig fent càbales, je), veig un roure amb alguna cosa que sembla un cremat (en aquell temps, tot em semblava un cremat). Pujo el marge crido a la gossa i inicio el joc de “busca bonica, busca”. Es posa a resseguir el que jo creia un cremat, s’atura, segueix, s’atura i comença a esgarrapar. No se si sabré explicar-ho, per un moment vaig sentir que tenia el cor darrera els ulls, entre les dues orelles. Ataco el forat amb una merda de pala de jardiner que utilitzava a manera de punyal, foto el nas i em giro per mirar a la Nona que com una professional s’havia quedat asseguda al meu costat mirant-me d’una manera com si volgués dir. “Que si tonto ignorant, que si, que es una trufa”. I si senyor! del fons del pou vaig treure 2 trufetes remenudes. La vaig abraçar, la vaig petonejar, ella es va excitar molt i va començar a corre al voltant de la trufera com si estigués posseïda (un problema, ja que ho va prendre com un costum que va costar d’erradicar). Tot seguit vaig trucar als amics, a la dona, a la família, si, estava com boig, em sentia el millor entrenador de gossos del món mundial, ja veurien aquells refotuts truferos, no quedaria un trufa per desenterrar amb les meues capacitats per ensinistrar gossos. Era còmic, i el temps m’ha posat al meu lloc, que tampoc es tant dolent.
Encara tinc en un potet les dues trufetes.
Aquests dies el mon de la trufa està ben revolucionat. Els preus son miserables, comparats amb altres anys. Motius? Variats: Es molt bon any a França, molta trufa i ja se sap que ells marquen els ritmes. A Catalunya fins avui, la trufa surt encara verda, quasi no fa olor. A Bellmunt ja son madures de fa temps, però això no fa millorar el preu. I la darrera es aquella de que tothom parla: la crisi!. Es evident que amb la psicosi que hi ha, a un producte de luxe com la trufa, només li faltaria que ens poséssim estupendos. Aquest últim argument no ho tinc massa clar, però el fan servir els intermediaris per tal de pagar-nos menys als truferos, encara que ells facin pagar fins a 600 € al consumidor, quant a l’últim mercat la van pagar a 180 €.
En fi, que si voleu trufa fresca madura només ho heu de dir i us faré bon preu.
El tofonaire insigne em passava l’altre dia una melanosporum d’un calibre considerable. M’envia una altre foto, aquest cop d’una rufum, que potser a primera vista no es tant espectacular, però es molt rar trobar-ne d’aquestes mides.
Si els dies 5, 6 y 7 de desembre esteu per Sarrión … potser el 6 o el 7 ens veiem.
