You are currently browsing the category archive for the 'Sortides' category.
A punt ha estat la literatura trufera cibernética de quedar-se sense el mes gran glosador de l’art. Ahir vaig caure en tornar d’una trufera, que a mes ha decidit no donar ni una trufa mes en tota la temporada. Aquella arrel que fa mes de tres anys que conec perfectament i que servia per sostenir-me va decidir dir prou i em vaig fotre de morros, espectacular rodolar muntanya avall i frenada sobtada amb la cama sobre una pedra cantelluda. Mal, molt de mal i ara mateix un blau de tres parells. Però no patiu, no tinc res trencat, sobreviuré. Fa mes mal a l’ego irontrufero, el que tot ho pot, que va com una moto per sobre de les pedres.
Avui he vist en un foro francès sobre trufes un home que ple d’emoció contava al mon que el seu gos l’hi havia trobat les seves primeres trufes (tres i molt menudes). No he pogut mes que somriure tot recordant la meua primera vegada.
Jo tenia ja la meua gossa, amb la que feia tres mesos que jugava al pati de casa a perseguir, rodar, amagar, una trufa d’estiu, tantes voltes congelada i descongelada que ja estava resseca com un romer. No coneixia cap trufera a Catalunya i no m’atrevia a anar a les truferes de Bellmunt, no en coneixia la propietat. No feia mes que passejar per les zones que segons el meu criteri innocent, algun mapa geològic, vagues referències escoltades a cal Jepet i mes ganes que coneixement, tenia alguna possibilitat de ser un criadero de trufes.
Un dia passejant/investigant per la zona del Bages sorrenc, a prop d’un camí que porta a una cantera (je,je , au va que ja us veig fent càbales, je), veig un roure amb alguna cosa que sembla un cremat (en aquell temps, tot em semblava un cremat). Pujo el marge crido a la gossa i inicio el joc de “busca bonica, busca”. Es posa a resseguir el que jo creia un cremat, s’atura, segueix, s’atura i comença a esgarrapar. No se si sabré explicar-ho, per un moment vaig sentir que tenia el cor darrera els ulls, entre les dues orelles. Ataco el forat amb una merda de pala de jardiner que utilitzava a manera de punyal, foto el nas i em giro per mirar a la Nona que com una professional s’havia quedat asseguda al meu costat mirant-me d’una manera com si volgués dir. “Que si tonto ignorant, que si, que es una trufa”. I si senyor! del fons del pou vaig treure 2 trufetes remenudes. La vaig abraçar, la vaig petonejar, ella es va excitar molt i va començar a corre al voltant de la trufera com si estigués posseïda (un problema, ja que ho va prendre com un costum que va costar d’erradicar). Tot seguit vaig trucar als amics, a la dona, a la família, si, estava com boig, em sentia el millor entrenador de gossos del món mundial, ja veurien aquells refotuts truferos, no quedaria un trufa per desenterrar amb les meues capacitats per ensinistrar gossos. Era còmic, i el temps m’ha posat al meu lloc, que tampoc es tant dolent.
Encara tinc en un potet les dues trufetes.
L’altre dia, l’últim fi de setmana abans de començar la temporada, vaig anar a buscar bolets al poble del meu pare, Castellterçol. Naturalment, la Nona m’acompanyava. En arribar al lloc on habitualment deixava el cotxe, o sorpresa!! el bosc de pi roig s’ha convertit en un camp per a plantar ves a saber que. Supero l’ensurt estètic i sentimental (son molts anys d’anar-hi amb el meu pare) i segueixo la ruta. Una llenega aquí, un rovelló allà, poca cosa.
En arribar a baix de la vall i començar el camí cap el cotxe per l’altra vessant, sento la porta d’un cotxe que es tanca i a pocs moments veig a dues persones amb cistell, la Nona amb la seva por congènita comença a bordar i jo la crido pel seu nom. Ens saludem:
- Que, com va?
- Va, poca cosa.
- Ni fredolics?
- Pots anar a mirar per allà, jo ni hi he passat.
- Vinga, que vagi be.
Veig que el meu interlocutor es queda mirant la gossa, fa intenció de marxar i torna enrere.
- Com has dit que es deia el gos?.
Em quedo mig mosca. El gos, per un trufero, es algo molt seriós i que algú es fixi mes del normal en el teu gos, et posa en guardia. Li dic, amb prudència el nom i ell:
- Tu no seràs “tofonaire”, oi?
- Si, i tu com saps que jo …
A mida que anava preguntant ja veia per on anaven els tiros i respiro alleujat. El tipus llegia el meu blog!!!!. Em quedo una mica parat, sorpres i no dono gaire mes converça, estic estorat.
Una mica mes amunt ens tornem a trobar (quins collons, sembla que coneguessim els mateixos rodals!!) i intento ser una mica mes amable i com a mínim atino a preguntar-li el nom. Francesc.
Els follets del bosc … (no diré el nom) existeixen.
Salut, Francesc.
Longitud -0.05 (mes o menys)
Latitud 40.88 (mes o menys)
Alçada707 metres (també, mes o menys)
24-agost-2008
7:30 hores
Hem sortit amb dos amics que volíem mostrar-me unes truferes que segons ells tenien en uns vells bancals abandonats en un barranc (de nom sarcàstic i no diré mes) i per les que mai ningú no els havia donat ni un duro. Pugem, no sense esforç, i ja pel camí comença a flairar be per a la melano.
En arribar al lloc es veu que es possible, que ho sembla, que pela per aquí i per allà … en fi, totes aquelles coses que fan que a un trufero se l’hi remogui l’instint caçador. I vet aquí que ella, la Nona, comença a posar el nas en terra i allò de l’instint es converteix en un pessigolleig a la boca de l’estomac. Veig que aixeca 
la pota esquerra i … merda, estic massa lluny per impedir que comenci a fer allò per lo que ha estat educada … ha trobat una autèntica melanosporum!!
Els companys que mai no havien vist treballar a un gos trufero, comencen a cridar: ostia tu, quin animal … que guapo … que fort … però, no sortien a l’hivern????.
Doncs si i no. Als forums francesos que segueixo, algú proposa que la melano està avançant la seva temporada les últimes campanyes. No puc fer mes que donar-li la raó. Fa tres anys, a finals d’octubre varem recollir unes quantes trufes en perfecte estat de maduració. I com diria el Pep: “la trufa s’adapta a les condicions igual que nosaltres ens adaptem a l’Euribor”. Savis, d’aquí i d’allà.
Avui el dia s’ha llevat fresc. L’herba es molla de la rosada i els mosquits i les mosques ens deixen en pau. La Nona està contenta i abans d’arribar a les truferes trisca per tot, feliç. Jo també ho estic. De cop per damunt de la serra nord apareix cridanera un àguila marcenca, repassant tot per trobar el seu esmorzar. La gossa i jo ens quedem embadalits, ens agrada molt aquesta benvinguda que ens donen els habitants del bosc. A la fi desapareix per l’altre costat i ens tornem a quedar sols.
Els primers rajos del sol intensifiquen les olors, en movem en un mar de perfums intensos, potents, gens sofisticats. La sensació de ésser mes vius que mai ens envaeix. Al mig del bancal, la gossa venteja amb el cap alçat. Surt trotant, sense presses, la seua presa no es mourà del lloc, segur.
Deprès de 4 hores, la fam ens apreta, però encara ens queda una trufera que ataquem esperançats. Al cel un crit agut, jo imagino que serà un altre cop la marcenca, alcem el cap i, majestuosa, un àguila reial em deixa bocabadat, ara feia temps que no en veia cap al terme. A la Nona sembla que no l’impressiona gens i mentre jo feia el badoc ha deixat el bancal ple de forats i be cap a mi amb un exemplar de bon calibre a la boca. La felicito i marxa contenta a jeure sota un roure, senyal evident que ella dona per acabada la jornada. M’adono que fa calor, recullo el material que ha anat deixant i enfilem cap el cotxe.
A l’entrar a la vila, em trobo amb un amic (el que em va fer el punyal que estreno avui, d’acer inox i mànec d’olivera, una preciositat) i l’hi dono dues trufes, a ell l’hi agraden molt. Segueixo fins a casa, dono de menjar i aigua a la gossa i jo enfilo cap el bar on m’esperen dos amics mes per esmorzar: uns ous fregits i costella adobada, per ells amb trufa abundant, jo sense. Ho sento, no m’agrada.
La conversa gira entorn de la crisi (qué si no) i el de mes edat ens diu que no tenim dret a queixar-nos. Te raó. Vivim com a semi-deus comparat a com ells vivien de menuts. La narració del que menjaven, com i quant posa les coses al seu lloc i decidim gaudir de les viandes que tenim davant sense mes dilacions a la salut de tots els que ens han precedit. Al bar ha quedat una potent olor de trufa.
Hi ha alguna cosa millor que ser trufero?
Nota: Per els amants de les xifres, la jornada trufero-bucòlica ha donat un resultat de 1 kilo 350 gr.
La temporada de la trufa d’estiu no es presenta molt be, de moment. A finals de gener repassant les truferes d’estiu varem trobar unes minúscules trufes, podrides. Fins a dia d’avui encara es l’hora que hem de recollir alguna cosa. No se com anirà, no m’en refio de les pluges d’aquesta primavera, potser massa abundoses.
Com m’he avorrit molt aquesta temporada, he organitzat un joc anomenat On es el trufero?. Es tracta de buscar el trufero pillat en plena feina.
En fi, no ha estat un bon any, ha estat horrible. Semblava que es va despertar a mitjans de gener, però va ser un miratge. Avui unes trufetes tant menudes que ni les he collit, allà s’han quedat a major gloria de collites futures. Damunt, sembla que el viver no funciona o aquest any les condicions no han estat prou bones, però encara no han aparegut els primer gits. Una altre temporada per la història i van dues de seguides, collita cero.
Publicat el 11 de Maig del 2007
Primers dies de la temporada de la aestivum. Gran quantitat de trufa roja d’una mida considerable, tocats. De l’aestivum ni rastre. Potser es massa prompte. Esperarem.
S’ha acabat quasi sense haver començat. El meu resultat ha estat de 15 a 20 “perdigons” a final de la temporada, feia mes olor la terra que la trufa, alguns ni tan sols els vaig veure de petits que eren, però la gossa insistia i segur que estaven allí.
Això em porta a una reflexió. Segons tothom, les petites trufes neixen en el període de maig a juny aprofitant la primavera, sobreviuen com poden a l’estiu i les desperten les tronades d’agost i setembre. Si a Bellmunt no va caure una gota de febrer a octubre, algú em pot explicar com es que ara surten?. Potser les temperatures anormals d’aquest hivern hi te alguna cosa a veure, no ho se. S’admeten hipòtesi. No us penseu que soc sol, la collita al Baix Aragó ha estat horrible, els tofonaires d’altres viles van venir a principi de temporada i no s’han tornat a presentar.
En fi, esperem que la primavera vingui be i puguem distreure’ns amb la aestivum.
Koniec.
