¡Ja les tinc! ¡Les primeres tòfones de l’any! Estic content com un gínjol, sembla que corre a munt i avall amb unes tòfones a la butxaca sigui mes fàcil. En fi, 300 gr. que no està malament per un tofonaire de pissarrí com jo. Ja veig la cara d’en Pep i en Jordi, si, si ja ho se, això ho feu vosaltres en dues hores i a mi m’ha costat un fi de setmana, … però tant me fa … senyor que content estic.

A part de trobar les trufes, la “contentó” també ve per que mes de la meitat son d’una tofonera nova (no la coneix ningú, es meeevaaaa) i que el gos va fer una “marca” d’aquelles que et fan bavejar, de lluny, sortint corrents i tirant-se com una boja sobre la tofonera, un plaer estètic, espiritual, econòmic … visca!!.

L’altre sorpresa de la jornada va ser que jo estava convençut que estarien podrides i verdes, i quina sorpresa vaig tenir en tallar-ne una per la meitat:. ¡madura! ¡negre com el carbó! Per la olor ja m’ho va semblar, però vista la meva dilatada experiència (cap) vaig preferir esperar a casa. Això va ser la meva perdició doncs la meva dona ja es va apropiar del material per repartir-lo entre el seus nombrosos compromisos que ha anat adquirint sense el meu coneixement. Que hi farem! Ha passat tant de temps dient que el seu novio tenia un gos que servia per alguna cosa, que ha de portar les proves. En el fons estic content. Per a mi només han quedat les restes, uns cucs envoltats d’una mica de suc de tòfona que faré servir com a llavor.

Por que vienen tan contentos los labradores
Que cuando vienen del campo
Vienen cantando …