Aquesta cosa negre per la que molta gent perd el cul ja sigui per menjar-la, per estudiar-la, per buscar-la, per cultivar-la (je, je), per robar-la, no para de donar sorpreses. Si algú us diu que es el mes savi trufero del mon, jo us dono permís per mirar-lo de dalt a baix , amb condescendència i preguntar als seus familiars per si es una malaltia passatgera.

En una sola jornada vaig rebré tants cops a l’ego, als coneixements, … a tot!, que he recordat el títol del llibre que el Pep vol escriure.

La primera. En l’anterior post us comentava que la cosa anava chunga, que com no caiguessin unes gotes ens menjaríem els mocs en 10 dies. Cada cop estic mes convençut que tenim boca per tenir-la tancada. M’acosto a la tofonera on vaig trobar aquell magnífic exemplar i ja veig a la Nona amb clara actitud de olorar un company caní. En una aparició cinematogràfica veig aparèixer darrera uns joncs el Tobi, lo gos del Juan Ignacio i uns moments després el mateix amo amb un somrís d’orella a orella que no presagiava res de bo. Efectivament, l’Ignacio es posa el seu cigarret peremne a la boca i de dins la bossa treu una tòfona d’estiu d’aproximadament 150 gr. i una altre molt mes petita i podrida.

  • Pepe – em diu – tindries que repassar-ho tu, pues este gos s’ha posat tonto amb les punxetes i me pareix que s’ha deixat molta faena per fer.

Ens despedim i sense gaire il·lusió vaig a repassar les truferes i, refotuda trufa, surto d’allà amb 500 gr. de trufes de bon tamany, en bones condicions. O sigui tot el que vaig dir, a prendre per la melano. La terra es seca, l’aire es sec i la trufa està en bon estat, molt grossa i jo no entenc res.

La segona. Atabalat per la nova demostració de la meva ignorància, decideixo anar a veure al Candido a la Vall d’en Coixo. Damunt de la pala del tractor, xarrem mentre ens fotem unes cireres bonissimes directament de l’arbre, es un any magnífic per les cireres.

  • Pepe, m’ha semblat que allà darrera hi ha uns pelats que potser hi ha alguna cosa.

Com les cireres estaven boníssimes, el dia era magnífic i el gos estava content, vaig accedir i vàrem anar a mirar els pelats. El primer no era ni un cremat, una acumulació de matèria orgànica. El segon si que formava part dels cànons truferos: el pelat ben visible, “sedum” aquí i allà …. Entra la gossa i en un moment ens treu 4 trufes d’un diàmetre apreciable.

  • En aquest bancal d’ací hi ha un altre pelat, Pepe.

Ens el mirem del bancal estan i començo una dissertació sobre les poques possibilitats que tenim que aquell pelat sigui productor de trufa ja que per la composició de la flora acompanyant i l’abundància de gram, la seva situació pel que fa als arbres productors massa allunyats …. en fi una sèrie de frases buides de sentit quant la Nona amb aquella mala llet, baixa al pelat dels mil dimonis i es posa a rascar i torna amb una trufa a la boca de uns 200 gr….. Es va fer el silenci … Per segona vegada, en un mateix dia, havia demostrat que la boca la tenim per tenir-la tancada.

Mentre el Cándido em mirava amb cara de pena vaig esclatar a riure sense parar fins que les llàgrimes saltaven a raig del ulls, tant dels meus com els del meu company ocasional. Mentre rèiem per terra la gosa encara ens va portar 3 trufes mes que no feien mes que augmentar la nostra hilaritat. Pobreta! No devia entendre res, ella fent la feina i naltros per terra descollonant-nos.

Al dia següent ja no vàrem poder anar de cacera. A la gossa li va entrar una espiga a l’orella el que significa, veterinari, anestesia, 70 € i una jornada trufera menys per explicar, que podia haver estat tant divertida com l’anterior.