Be abans de posar-me a escriure sobre una polèmica energètica amb uns senyors del ciberespai, passo a relatar-vos com va la temporada tofonaire, que jo volia fer un post setmanal com a mínim sobre el tema i ja veieu que no ho he fet.

Y no ho he fet per que la temporada va molt i molt be, tot i els mals presagis d’en Pep.

El fet mes destacable de la temporada fins avui es que per primera vegada a la meva vida algú ha intentat matar-me amb un arma de foc, una escopeta de caça vaja. Us explico la situació.

A Bellmunt i a tot Terol es comú que les tofoneres tinguin propietari reconegut i que aquestes es negociïn amb el tofonaire. Això porta problemes de saber quines terres son d’un o d’un altre, de si el propietari ha decidit canviar de recol•lector i no ho comunica al antic, etc, etc, etc. Evidentment ningú fa mai un paper sobre la qüestió.

La cosa es que baixant de fer la tofonera d’un amic, trobo pujant pel camí un cotxe que s’atura i del que baixa un avi, que només de veure’l ja em vaig dir: Avui toca bronca. Ho teatralitzo.

Avi – I vostè d’on ve?
Trufero – Ja ho veu de la muntanya.
Avi – (molt murri) I que hi fa a la muntanya?
Trufero – (aguantant-se el riure) Ja ho veu, passejar al gos.
Avi – (olorant l’aire) Vostè ve de collir trufes!!

Era evident, el meu cotxe feia tanta olor que baixava amb la finestra oberta per evitar les basques.

Aquí ja va baixar la senyora de l’avi i sent mes punyent diu:

Senyora de l’avi – Vostè ve de les truferes del senyor X.
Trufero – Cert, soc jo qui les fa.
Avi – Però com? Les fèiem naltros!!
Trufero – Si volen poden parlar amb el senyor X, ja que es ell qui m’hi va portar.
Senyora de l’avi – Però, el nen no l’hi portava les trufes que l’hi demanava?.
Trufero – Segons tinc jo entès ja fa mes de tres anys que no en sap res d’ell.
Avi – (Resignat). Si es que ….

Aquí vaig sentir unes passes fortes que venien just del meu darrera i uns crits que varen fer que m’adones que havia caigut en una emboscada com a les pel•licules. El jove corredor de les muntanyes fill de la parella havia fet corrent no menys de 5 km. per atrapar-me. Esbufegava amb els ulls fora de les òrbites, amb el fusell amartellat i apuntant-me.

Corredor de les muntanyes – Es este!!, es este!! Mira que te doy (buf, buf) …. que te doy. Però, es este, es este o no!!!!! (buf … buf…. buf.)
Senyora de l’avi – Tranquilo Tal, que ja ho hem aclarat.
Corredor de les muntanyes – Que merda heu aclarat. (buf …. buf), es esteee. Que te doy … (buf … bufff).
Avi – El senyor X els ha donat a fer a ell.
Corredor de les muntanyes – Quina merda!!! (Buff -…. Buuuuuufff).

A partir d’aquí no segueixo amb la conversa ja que va ser feta en llenguatge trufero bellmuntà i costa molt de traduir. Curiosament no vaig sentir cap por, estava segur que no faria res, els seus pares estaven molt prop meu i en aquell moment no hi vaig donar cap importància.

En arribar a casa i fer-me el dinar, vaig començar a donar-li voltes a l’asunto i la indignació va començar a aparèixer. Resultat, vaig posar-me com una moto.

Trufero indignat – Com es possible que un paio així es passegi per la muntanya amb l’escopeta amartellada. Encara com em va trobar junt als seus pares, que ja ens haviem explicat, si em troba agenollat a la trufera aquests paio em fot una piparrà. (Imagineu tot això amb el trufero indignat de color verd!!!).

Fins aquí les aventures del trufero enmascarado.

PD. Us volia parlar de trufes i ja veieu. Juro que el pròxim us parlaré de noble art de la recerca del negre tubercle, acompanyat amb la meva maravellosa gossa Nona, que durant tot l’afer guerrer es va dedicar a jugar amb la gossa del corredor de les muntanyes. Ens van donar una lliçó.