Plantacions truferes. Mentides i poques veritats

Estic aquest dies preparant-me per tornar a fer planter de carrasques i coscolls per seguir ampliant les plantacions. Potser aquest any, mes gent participarà en la inoculació i ho podem convertir en un acte social. Esteu convidats.

Com he de refrescar els meus coneixements, estic mirant que hi ha de nou en el Google i l’Scirus (es un buscador de referències científiques) i per casualitat he trobat aquest article. No conec al senyor Membrado (tot i que el cognom ens porta ràpid a Bellmunt de Mesquí, ) però estic totalment d’acord amb ell.

Ve a dir que les plantacions de “carrasques tofoneres” només beneficien els viveristes i que aquests arbres no tenen ni una micorriza de trufa al cap de pocs anys. També que tot i la gran quantitat d’hectàrees plantades cada cop hi ha menys trufes als mercats, senyal que alguna cosa no va com ha d’anar.

Cap científic del mon us podrà certificar mai que una carrasca micorrizada amb Tuber melanosporum acabarà produint Tuber melanosporum. A França on ens porten molts anys d’avantatge, la gran majoria de plantacions acaben produint Tuber brumale sense que els tècnics puguin donar una explicació convincent: que si el reg no es bo per la trufa, que si contaminació per altres espores, que si un mal treball del sol … excuses. Hi ha una anècdota que m’explicava el Pep que sempre m’ha semblat molt instructiva. Un gran centre d’investigació català va decidir fer una plantació experimental per demostrar tots els seus coneixements. Contents li explicaven el que farien, com ho farien i que en x anys començarien les collites meravelloses de l’esquiu bolet. Jo no hi era, però m’imagino la cara del Pep, amb aquell somriure malparit i la cigarreta rossa a la mà dient: “Que be, molt be, boníssim, puta mare … ara el que acabareu collint aquí es tòfona d’estiu, que es el que s’ha collit ací tota la vida”. Suposo que els científics se’l van mirar amb cara de pena i van decidir que el trufero aquell era un carnús que no sabia de que parlava. Al cap d’uns anys aquella magnífica plantació “experimental” va donar una esplèndida collita de … Tuber aestivum.

El govern aragonès està repartint diners per tot el territori. Altres institucions com la DPT, s’atreveixen a deixar anar coses com aquesta:

“En la actualidad, la truficultura ocupa total o parcialmente a cerca de 520 profesionales agrarios con una superficie aproximada de cultivo de 3.500 hectáreas en las tierras altas de la provincia de Teruel. El potencial económico existente en las hectáreas cultivadas en la provincia resulta considerable toda vez que el 90% de dicha superficie está constituido por plantaciones bien trabajadas, por truficultores conocedores del hongo y de los factores que influyen en su desarrollo. Asimismo, se cuenta con un material vegetal de calidad y que presenta altos índices de micorrización.

En un futuro próximo, la práctica totalidad de la producción de trufa negra en la provincia será cultivada, lo que permitirá a los productores contar con unas producciones más constantes y regulares, además de disponer de la suficiente cantidad como para poder comercializar volúmenes apreciables y con una mayor rentabilidad para el productor y el recolector.”

Ara i aquí us dic que es mentida, cap de les sentencies optimistes i clientelistes de l’administració pública es veritat.

1 – Plantaciones bien trabajadas.

Ningú no sap com treballar les plantacions. Es mes, de cap de les maneres es el mateix fer-ho en un terreny ple de cascall, que en un argilós, que en un sorrenc. El criteri que fan servir els “inspectors” es que els camps estiguin nets d’herba, vaja que semblin un desert amb quatre arbres. Jo per exemple les meves les faig a ma i molt lleugerament uns dos metres al voltant de la carrasca o el coscoll i tampoc se si tinc raó.

2 – Truficultores conocedores del hongo y de los factores que influyen en su desarrollo.

Que el coneixem, es veritat, sabem on es fa, la farum que fa y que com el clima anual no li agradi, ens fotrà. Ara los factors del seu desenvolupament, no el saben ni els millors científics de França i Itàlia que fa una centuria que s’hi dediquen. Repto a qualsevol a que expliqui el cicle reproductor de la trufa, quins son els factors que promouen la fructificació i sobretot si les micorrizes en son les responsables.

3 – Presentan altos índices de micorrización.

Està mes que demostrat que no hi ha relació directe entre un alt índex de micorrització al planter amb la producció de trufa. Es mes, normalment son les que presenten un índex baix les que acaben produint abans.

4- Producciones constantes y regulares

Fa riure. Com diu el nostre amic Membrado (a partir d’avui ho es per a mi), les produccions anuals baixen any rere any i les plantacions augmenten any rere any. Qui tingui ulls …

5 – Una mayor rentabilidad para recolector y productor.

La veritat no se per que els separa, si sempre son la mateixa persona. Tant es. Sempre serà una activitat marginal dins l’economia del llaurador. El dia que ens garanteixin la producció, podrem parlar. Si mos venen un ametller, saben que donarà ametlles, si mos venen una carrasca l’únic que poden assegurar es que donarà bellotes i amb el temps una bona fusta per rostir la carn.

La trufa manté encara aquella atracció que dona el desconegut, l’ocult: al mercat, on una sèrie d’homes malcarats, xerren de coses que ningú sent i tothom sap, on no es veu mai la mercaderia ni diners. Al monte veus un home amb un gosset, que s’ajup i arreplega alguna cosa que no saps i fuig com un diable. Els gossets es compren i es venen com si fossin un joia (ho son), que només alquimistes de l’ensinistrament son capaços de donar-los forma. Tot això arrodonit amb un preu escandalós per a satisfer gourmets snobs i periodistes ignorants, amants de l’escàndol i el misteri.

Es veritat, hi ha gent que fa molts diners amb la trufa: els viveristes, els intermediaris de la trufa, els polítics … protegits per el “misteri”, encegant amb muntanyes de trufes fàcils sota un humil coscoll, segellat per la pàtina “científica”.

Amen