Avui el dia s’ha llevat fresc. L’herba es molla de la rosada i els mosquits i les mosques ens deixen en pau. La Nona està contenta i abans d’arribar a les truferes trisca per tot, feliç. Jo també ho estic. De cop per damunt de la serra nord apareix cridanera un àguila marcenca, repassant tot per trobar el seu esmorzar. La gossa i jo ens quedem embadalits, ens agrada molt aquesta benvinguda que ens donen els habitants del bosc. A la fi desapareix per l’altre costat i ens tornem a quedar sols.

Els primers rajos del sol intensifiquen les olors, en movem en un mar de perfums intensos, potents, gens sofisticats. La sensació de ésser mes vius que mai ens envaeix. Al mig del bancal, la gossa venteja amb el cap alçat. Surt trotant, sense presses, la seua presa no es mourà del lloc, segur.

Deprès de 4 hores, la fam ens apreta, però encara ens queda una trufera que ataquem esperançats. Al cel un crit agut, jo imagino que serà un altre cop la marcenca, alcem el cap i, majestuosa, un àguila reial em deixa bocabadat, ara feia temps que no en veia cap al terme. A la Nona sembla que no l’impressiona gens i mentre jo feia el badoc ha deixat el bancal ple de forats i be cap a mi amb un exemplar de bon calibre a la boca. La felicito i marxa contenta a jeure sota un roure, senyal evident que ella dona per acabada la jornada. M’adono que fa calor, recullo el material que ha anat deixant i enfilem cap el cotxe.

A l’entrar a la vila, em trobo amb un amic (el que em va fer el punyal que estreno avui, d’acer inox i mànec d’olivera, una preciositat) i l’hi dono dues trufes, a ell l’hi agraden molt. Segueixo fins a casa, dono de menjar i aigua a la gossa i jo enfilo cap el bar on m’esperen dos amics mes per esmorzar: uns ous fregits i costella adobada, per ells amb trufa abundant, jo sense. Ho sento, no m’agrada.

La conversa gira entorn de la crisi (qué si no) i el de mes edat ens diu que no tenim dret a queixar-nos. Te raó. Vivim com a semi-deus comparat a com ells vivien de menuts. La narració del que menjaven, com i quant posa les coses al seu lloc i decidim gaudir de les viandes que tenim davant sense mes dilacions a la salut de tots els que ens han precedit. Al bar ha quedat una potent olor de trufa.

Hi ha alguna cosa millor que ser trufero?

Nota: Per els amants de les xifres, la jornada trufero-bucòlica ha donat un resultat de 1 kilo 350 gr.