L’altre dia, l’últim fi de setmana abans de començar la temporada, vaig anar a buscar bolets al poble del meu pare, Castellterçol. Naturalment, la Nona m’acompanyava. En arribar al lloc on habitualment deixava el cotxe, o sorpresa!! el bosc de pi roig s’ha convertit en un camp per a plantar ves a saber que. Supero l’ensurt estètic i sentimental (son molts anys d’anar-hi amb el meu pare) i segueixo la ruta. Una llenega aquí, un rovelló allà, poca cosa.

En arribar a baix de la vall i començar el camí cap el cotxe per l’altra vessant, sento la porta d’un cotxe que es tanca i a pocs moments veig a dues persones amb cistell, la Nona amb la seva por congènita comença a bordar i jo la crido pel seu nom. Ens saludem:

– Que, com va?

– Va, poca cosa.

– Ni fredolics?

– Pots anar a mirar per allà, jo ni hi he passat.

– Vinga, que vagi be.

Veig que el meu interlocutor es queda mirant la gossa, fa intenció de marxar i torna enrere.

– Com has dit que es deia el gos?.

Em quedo mig mosca. El gos, per un trufero, es algo molt seriós i que algú es fixi mes del normal en el teu gos, et posa en guardia. Li dic, amb prudència el nom i ell:

– Tu no seràs “tofonaire”, oi?

– Si, i tu com saps que jo …

A mida que anava preguntant ja veia per on anaven els tiros i respiro alleujat. El tipus llegia el meu blog!!!!. Em quedo una mica parat, sorpres i no dono gaire mes converça, estic estorat.

Una mica mes amunt ens tornem a trobar (quins collons, sembla que coneguessim els mateixos rodals!!) i intento ser una mica mes amable i com a mínim atino a preguntar-li el nom. Francesc.

Els follets del bosc … (no diré el nom) existeixen.

Salut, Francesc.