La primera vegada

Avui he vist en un foro francès sobre trufes un home que ple d’emoció contava al mon que el seu gos l’hi havia trobat les seves primeres trufes (tres i molt menudes). No he pogut mes que somriure tot recordant la meua primera vegada.

Jo tenia ja la meua gossa, amb la que feia tres mesos que jugava al pati de casa a perseguir, rodar, amagar, una trufa d’estiu, tantes voltes congelada i descongelada que ja estava resseca com un romer. No coneixia cap trufera a Catalunya i no m’atrevia a anar a les truferes de Bellmunt, no en coneixia la propietat. No feia mes que passejar per les zones que segons el meu criteri innocent, algun mapa geològic, vagues referències escoltades a cal Jepet i mes ganes que coneixement, tenia alguna possibilitat de ser un criadero de trufes.

Un dia passejant/investigant per la zona del Bages sorrenc, a prop d’un camí que porta a una cantera (je,je , au va que ja us veig fent càbales, je), veig un roure amb alguna cosa que sembla un cremat (en aquell temps, tot em semblava un cremat). Pujo el marge crido a la gossa i inicio el joc de “busca bonica, busca”. Es posa a resseguir el que jo creia un cremat, s’atura, segueix, s’atura i comença a esgarrapar. No se si sabré explicar-ho, per un moment vaig sentir que tenia el cor darrera els ulls, entre les dues orelles. Ataco el forat amb una merda de pala de jardiner que utilitzava a manera de punyal, foto el nas i em giro per mirar a la Nona que com una professional s’havia quedat asseguda al meu costat mirant-me d’una manera com si volgués dir. “Que si tonto ignorant, que si, que es una trufa”. I si senyor! del fons del pou vaig treure 2 trufetes remenudes. La vaig abraçar, la vaig petonejar, ella es va excitar molt i va començar a corre al voltant de la trufera com si estigués posseïda (un problema, ja que ho va prendre com un costum que va costar d’erradicar). Tot seguit vaig trucar als amics, a la dona, a la família, si, estava com boig, em sentia el millor entrenador de gossos del món mundial, ja veurien aquells refotuts truferos, no quedaria un trufa per desenterrar amb les meues capacitats per ensinistrar gossos. Era còmic, i el temps m’ha posat al meu lloc, que tampoc es tant dolent.

Encara tinc en un potet les dues trufetes.