Estan enganyant al Duc?

Llegeixo al Telegraph anglès que el señor Duc d’ Edinburg, ha plantat a unes terres que te per aquella illa on aïllen al continent, un roures inoculats amb Tuber melanosporum. Després de tres anys, amb aquella il·lusió del que no te gaires coses a fer, ha llogat a uns truferos italians amb els seus gossos per tal veure si a la finca hi ha moltes trufes, poques o cap. El resultat, sembla evident: el italians han marxat cap a casa amb una pasta gansa, el Duc no ha trobat res i el tipus que li ha venut les plantes encara te la barra de dir que a les seves plantacions han tret 200 kg de trufa negra amb una olor que tirava d’esquenes. I es que sempre dic el mateix, els que de veritat es fan d’or amb això de la trufa son els viveristes i aquesta vegada han pillat a un peix gros. Que jo sàpiga, mai no s’ha trobat una melano mes amunt del paral·lel 47 … però com el anglosaxons es pensen que el mon gira al seus voltant.

Els meus herois d’aquesta historia son els truferos italians. S’enduen la pasta y unas “risas” que es fotrien a la chepa de la monarquia britànica.

La busqueda de trufes amb gat

Hi ha maneres de buscar trufes i maneres. Normalment els clàssics ho fem amb un gos. Treballem amb ell amb la il·lusió que sigui el millor gos des que la trufa es trufa, amb paciència, amor y finalment tenim el gos que ens mereixem o que podem.Hi ha però un altre tipus de truferos que son diferents,, han estat dotats per la naturalesa d’unes característiques especials y son capaços de cercar les trufes amb el mètodes mes inversemblants. Amb gat, per exemple. Y amb resultats espectaculars com aquesta trufa de 420 grams!!!!.

Bueno, ell insisteix que te un gat, però nosaltres veiem que cada dia te el nas mes pelat, el que ens fa sospitar que el tema del gat es mentida. Això si, seguirem espiant-lo a veure si discernim com ho fa. Si ens voleu ajudar el tipus es aquest i respon al nom de Cándido.

Companys

Aquest fi de setmana una altra vegada he tornar a fer 800 gr., que no està gens malament. Resseguint les truferes, sembla que ningú no les toca ni tant sols els jabalins.

Un fi setmana collonut per anar pel monte. Solet, no molta calor, fins hi tot la gosa semblava mes feliç rebuscant i corrent. Penseu que la última vegada que varem sortir hi havia un pam de neu, dues trufes i un fred de nassos.

Estic pensant a fer una mena de documental bloguero sobre gossos, matxets, sols, cotxes, bosses, en fi tot el material que porta un trufero damunt. Això serà un altre dia. M’he de portar la càmera i altres estris de multimedia.

Del que avui vull parlar-vos es de els dos amics als que he fotut dins l’afició a la trufa. Tots dos tenen estan prop de la 60ena, amunt o avall, tots dos son propietaris de truferes naturals, tots dos han plantat aquest any moltes Ha. d’arbres micorritzats i tots dos m’esperen els divendres al bar per que els porti una altre vegada a buscar tòfones. Estan com nens i fins hi tot a Bellmunt ja parlen de nosaltres com “els truferos” i ells han de suportar les conyes dels companys. Jo els porto avantatge, tot això m’ho van dir fa tres anys, ara ja em prenen mes en serio.

Ni un ni l’altre, naturals de la vila, havien vist mai com es feia. Només sabien el que els tofonaires els havien explicat, sempre al l’acabament de “això es molt difícil” “el gos es molt especial” “ha de passar molta fam”, o sigui tota una sèrie de frases sense sentit per desanimar a la competència. Jo he trencat el tabú, cosa que el Jordi no deixa de tirar-me en cara i que tard o d’ora ho pagaré. Es molt possible, però m’han ajudat, m’han preguntat molt sobre les plantacions i sobre tot, quant els veig la cara quant arribo, no ho puc evitar. De moment el seu gos Tobi, un fox-terrier de 6 anys (qualsevol trufero antic us diria que es impossible ensenyar un gos d’aquesta edat) busca força bé, però no marca amb precisió i li he dit que això ja es feina seva, paciència i constància.

Per fer la feina ben feta però, no puc anar amb ells dos, dos gossos i el follon que muntem. La trufa continua essent una feina per a fer tu i el teu gos, solitària.

La trufa i la mare que la va parir

Aquesta cosa negre per la que molta gent perd el cul ja sigui per menjar-la, per estudiar-la, per buscar-la, per cultivar-la (je, je), per robar-la, no para de donar sorpreses. Si algú us diu que es el mes savi trufero del mon, jo us dono permís per mirar-lo de dalt a baix , amb condescendència i preguntar als seus familiars per si es una malaltia passatgera.

En una sola jornada vaig rebré tants cops a l’ego, als coneixements, … a tot!, que he recordat el títol del llibre que el Pep vol escriure.

La primera. En l’anterior post us comentava que la cosa anava chunga, que com no caiguessin unes gotes ens menjaríem els mocs en 10 dies. Cada cop estic mes convençut que tenim boca per tenir-la tancada. M’acosto a la tofonera on vaig trobar aquell magnífic exemplar i ja veig a la Nona amb clara actitud de olorar un company caní. En una aparició cinematogràfica veig aparèixer darrera uns joncs el Tobi, lo gos del Juan Ignacio i uns moments després el mateix amo amb un somrís d’orella a orella que no presagiava res de bo. Efectivament, l’Ignacio es posa el seu cigarret peremne a la boca i de dins la bossa treu una tòfona d’estiu d’aproximadament 150 gr. i una altre molt mes petita i podrida.

• Pepe – em diu – tindries que repassar-ho tu, pues este gos s’ha posat tonto amb les punxetes i me pareix que s’ha deixat molta faena per fer.

Ens despedim i sense gaire il·lusió vaig a repassar les truferes i, refotuda trufa, surto d’allà amb 500 gr. de trufes de bon tamany, en bones condicions. O sigui tot el que vaig dir, a prendre per la melano. La terra es seca, l’aire es sec i la trufa està en bon estat, molt grossa i jo no entenc res.

La segona. Atabalat per la nova demostració de la meva ignorància, decideixo anar a veure al Candido a la Vall d’en Coixo. Damunt de la pala del tractor, xarrem mentre ens fotem unes cireres bonissimes directament de l’arbre, es un any magnífic per les cireres.

• Pepe, m’ha semblat que allà darrera hi ha uns pelats que potser hi ha alguna cosa.

Com les cireres estaven boníssimes, el dia era magnífic i el gos estava content, vaig accedir i vàrem anar a mirar els pelats. El primer no era ni un cremat, una acumulació de matèria orgànica. El segon si que formava part dels cànons truferos: el pelat ben visible, “sedum” aquí i allà …. Entra la gossa i en un moment ens treu 4 trufes d’un diàmetre apreciable.

• En aquest bancal d’ací hi ha un altre pelat, Pepe.

Ens el mirem del bancal estan i començo una dissertació sobre les poques possibilitats que tenim que aquell pelat sigui productor de trufa ja que per la composició de la flora acompanyant i l’abundància de gram, la seva situació pel que fa als arbres productors massa allunyats …. en fi una sèrie de frases buides de sentit quant la Nona amb aquella mala llet, baixa al pelat dels mil dimonis i es posa a rascar i torna amb una trufa a la boca de uns 200 gr….. Es va fer el silenci … Per segona vegada, en un mateix dia, havia demostrat que la boca la tenim per tenir-la tancada.

Mentre el Cándido em mirava amb cara de pena vaig esclatar a riure sense parar fins que les llàgrimes saltaven a raig del ulls, tant dels meus com els del meu company ocasional. Mentre rèiem per terra la gosa encara ens va portar 3 trufes mes que no feien mes que augmentar la nostra hilaritat. Pobreta! No devia entendre res, ella fent la feina i naltros per terra descollonant-nos.

Al dia següent ja no vàrem poder anar de cacera. A la gossa li va entrar una espiga a l’orella el que significa, veterinari, anestesia, 70 € i una jornada trufera menys per explicar, que podia haver estat tant divertida com l’anterior.

Avui parlen de mi!!

Es conegut que escrivim per que ens llegeixin. I si això es produeix sembla que no estiguem tant sols a este mon. I si damunt escriuen de tu en un lloc que sempre visites, sembla la quadratura del cercle, l’escrivent llegit o el lector escrit

En definitiva es a Viles i Gents que parlen de mi, del meu poble, de trufes, de blocs i de que el mon s’ha fet petit fins hi tot al Mesquí.