Si els dies 5, 6 y 7 de desembre esteu per Sarrión … potser el 6 o el 7 ens veiem.

El que ara us mostraré no es meu. Es d’un tofonaire il·lustre i que de tant en tant apareix per aquest lloc per mostrar al món el que em queda per aprendre. Quina ràbia!!


El Marcos Morcillo ha obert un blog i està molt be.

En ell he llegit una cosa que m’ha deixat cagat. Ho sento però no ho puc dir d’una altre manera. Comenta el Morcillo:

“El INRA frances declaro en 1999 que se les habian colado trufas chinas
en la producción de planta trufera con melanosporum y ello quiere decir
que existen ahora plantaciones con trufa china en Europa, cuyas
consecuencias desconocemos. Es un problema serio en nuestro sector. Que
yo sepa no ha fructificado en España de forma artificial y menos la
tenemos silvestre. No obstante quizás eso es lo de menos si tenemos en
cuenta que se estan importando toneladas de esta trufa a Europa y que
nos las comemos, etc”

Hòstia divina!!! Els tope guays de la micorrització, clons i guardians de l’essència trufera dedicant-se a propagar per tot el continent la maleïda trufa, en qualsevol de les seves varietats.

Les meves preguntes a tanta barbaritat (ja que en el blog no dona mes detalls)

Saben a qui es van vendre els arbres?

Tenen les plantacions controlades?

Saben si ha fructificat?

Tinc molta por que la resposta a les meves preguntes sigui NO. Si el sector està malament, imagina que comencen a sortir trufes chines per tot arreu!!! Una vergonya.

L’altre dia, l’últim fi de setmana abans de començar la temporada, vaig anar a buscar bolets al poble del meu pare, Castellterçol. Naturalment, la Nona m’acompanyava. En arribar al lloc on habitualment deixava el cotxe, o sorpresa!! el bosc de pi roig s’ha convertit en un camp per a plantar ves a saber que. Supero l’ensurt estètic i sentimental (son molts anys d’anar-hi amb el meu pare) i segueixo la ruta. Una llenega aquí, un rovelló allà, poca cosa.

En arribar a baix de la vall i començar el camí cap el cotxe per l’altra vessant, sento la porta d’un cotxe que es tanca i a pocs moments veig a dues persones amb cistell, la Nona amb la seva por congènita comença a bordar i jo la crido pel seu nom. Ens saludem:

– Que, com va?

– Va, poca cosa.

– Ni fredolics?

– Pots anar a mirar per allà, jo ni hi he passat.

– Vinga, que vagi be.

Veig que el meu interlocutor es queda mirant la gossa, fa intenció de marxar i torna enrere.

– Com has dit que es deia el gos?.

Em quedo mig mosca. El gos, per un trufero, es algo molt seriós i que algú es fixi mes del normal en el teu gos, et posa en guardia. Li dic, amb prudència el nom i ell:

– Tu no seràs “tofonaire”, oi?

– Si, i tu com saps que jo …

A mida que anava preguntant ja veia per on anaven els tiros i respiro alleujat. El tipus llegia el meu blog!!!!. Em quedo una mica parat, sorpres i no dono gaire mes converça, estic estorat.

Una mica mes amunt ens tornem a trobar (quins collons, sembla que coneguessim els mateixos rodals!!) i intento ser una mica mes amable i com a mínim atino a preguntar-li el nom. Francesc.

Els follets del bosc … (no diré el nom) existeixen.

Salut, Francesc.

Longitud -0.05 (mes o menys)

Latitud 40.88 (mes o menys)

Alçada707 metres (també, mes o menys)

24-agost-2008

7:30 hores

Hem sortit amb dos amics que volíem mostrar-me unes truferes que segons ells tenien en uns vells bancals abandonats en un barranc (de nom sarcàstic i no diré mes) i per les que mai ningú no els havia donat ni un duro. Pugem, no sense esforç, i ja pel camí comença a flairar be per a la melano.

En arribar al lloc es veu que es possible, que ho sembla, que pela per aquí i per allà … en fi, totes aquelles coses que fan que a un trufero se l’hi remogui l’instint caçador. I vet aquí que ella, la Nona, comença a posar el nas en terra i allò de l’instint es converteix en un pessigolleig a la boca de l’estomac. Veig que aixeca la pota esquerra i … merda, estic massa lluny per impedir que comenci a fer allò per lo que ha estat educada … ha trobat una autèntica melanosporum!!

Els companys que mai no havien vist treballar a un gos trufero, comencen a cridar: ostia tu, quin animal … que guapo … que fort … però, no sortien a l’hivern????.

Doncs si i no. Als forums francesos que segueixo, algú proposa que la melano està avançant la seva temporada les últimes campanyes. No puc fer mes que donar-li la raó. Fa tres anys, a finals d’octubre varem recollir unes quantes trufes en perfecte estat de maduració. I com diria el Pep: “la trufa s’adapta a les condicions igual que nosaltres ens adaptem a l’Euribor”. Savis, d’aquí i d’allà.

Per fi en Ramón Mur s’ha decidit, ha obert un blog. Alguns a patir, la majoria a disfrutar. Benvingut a la llibertat Ramón

Ja està, s’ha acabat. Han començat a sortir els perdigons i a sobre en molt mal estat. Deixem el que quedi al bosc com a llaor per l’any vinent. No val la pena per jugar una mica i passejar el gos, actuar com uns vulgars jabalins.

La temporada va començar francament malament: la manca de pluges a l’hivern ha fet molt mal i l’aigua de la primavera va arribar massa tard. La tronada que va caure al Juliol (70 mm) ha fet que s’aguantés la saó fins avui i en això estàvem fins ahir. En definitiva, poques trufes i de no molt bona qualitat.

Per altre part, les pluges i el sòl estaven perfectes per a la melanosporum. Ara ja toca patir. Els francesos diuen que si plou per Sant Roc (16 d’agost) les trufes surten fins i tot als rocs (en francès el joc de paraules queda molt bonic). Ja ha passat i les previsions de pluja no son molt bones. Una tronada molt potent la setmana passada va deixar l’aigua molt mal repartida: molt be a la part sud, molt malament a la part oest.

Avui el dia s’ha llevat fresc. L’herba es molla de la rosada i els mosquits i les mosques ens deixen en pau. La Nona està contenta i abans d’arribar a les truferes trisca per tot, feliç. Jo també ho estic. De cop per damunt de la serra nord apareix cridanera un àguila marcenca, repassant tot per trobar el seu esmorzar. La gossa i jo ens quedem embadalits, ens agrada molt aquesta benvinguda que ens donen els habitants del bosc. A la fi desapareix per l’altre costat i ens tornem a quedar sols.

Els primers rajos del sol intensifiquen les olors, en movem en un mar de perfums intensos, potents, gens sofisticats. La sensació de ésser mes vius que mai ens envaeix. Al mig del bancal, la gossa venteja amb el cap alçat. Surt trotant, sense presses, la seua presa no es mourà del lloc, segur.

Deprès de 4 hores, la fam ens apreta, però encara ens queda una trufera que ataquem esperançats. Al cel un crit agut, jo imagino que serà un altre cop la marcenca, alcem el cap i, majestuosa, un àguila reial em deixa bocabadat, ara feia temps que no en veia cap al terme. A la Nona sembla que no l’impressiona gens i mentre jo feia el badoc ha deixat el bancal ple de forats i be cap a mi amb un exemplar de bon calibre a la boca. La felicito i marxa contenta a jeure sota un roure, senyal evident que ella dona per acabada la jornada. M’adono que fa calor, recullo el material que ha anat deixant i enfilem cap el cotxe.

A l’entrar a la vila, em trobo amb un amic (el que em va fer el punyal que estreno avui, d’acer inox i mànec d’olivera, una preciositat) i l’hi dono dues trufes, a ell l’hi agraden molt. Segueixo fins a casa, dono de menjar i aigua a la gossa i jo enfilo cap el bar on m’esperen dos amics mes per esmorzar: uns ous fregits i costella adobada, per ells amb trufa abundant, jo sense. Ho sento, no m’agrada.

La conversa gira entorn de la crisi (qué si no) i el de mes edat ens diu que no tenim dret a queixar-nos. Te raó. Vivim com a semi-deus comparat a com ells vivien de menuts. La narració del que menjaven, com i quant posa les coses al seu lloc i decidim gaudir de les viandes que tenim davant sense mes dilacions a la salut de tots els que ens han precedit. Al bar ha quedat una potent olor de trufa.

Hi ha alguna cosa millor que ser trufero?

Nota: Per els amants de les xifres, la jornada trufero-bucòlica ha donat un resultat de 1 kilo 350 gr.

Horrible. A 7 de juliol (gora san Fermin), la recol·lecció s’assembla molt i molt a les collites esgarrifoses de l’hivern.

D’altra banda, les poquetes trufes que hem trobat, estan a una profunditat inusual. Normalment, es el gos que amb una potada ja les deixa a la vista i en canvi aquesta temporada he hagut d’utilitzar el punyal.

Es evident que por molta aigua que caigués al maig-juny, ja va arribar tard (estic per pensar que fins i tot ha sigut massa aigua). He estat esperant fins ara per fer una valoració per veure si la cosa remontava, però es evident que el que haviem de collir, ja està collit.

En fi, això m’ha donat temps de micorritzar alguns plançons, cavar les truferes, segar-ne algunes mes i visitar algunes valls que no coneixia al terme de pobles veins, per ampliar territori vaja i només espero no crear conflictes territorials. 😀

La temporada de la trufa d’estiu no es presenta molt be, de moment. A finals de gener repassant les truferes d’estiu varem trobar unes minúscules trufes, podrides. Fins a dia d’avui encara es l’hora que hem de recollir alguna cosa. No se com anirà, no m’en refio de les pluges d’aquesta primavera, potser massa abundoses.