You are currently browsing the monthly archive for Novembre 2008.
El Marcos Morcillo ha obert un blog i està molt be.
En ell he llegit una cosa que m’ha deixat cagat. Ho sento però no ho puc dir d’una altre manera. Comenta el Morcillo:
“El INRA frances declaro en 1999 que se les habian colado trufas chinas
en la producción de planta trufera con melanosporum y ello quiere decir
que existen ahora plantaciones con trufa china en Europa, cuyas
consecuencias desconocemos. Es un problema serio en nuestro sector. Que
yo sepa no ha fructificado en España de forma artificial y menos la
tenemos silvestre. No obstante quizás eso es lo de menos si tenemos en
cuenta que se estan importando toneladas de esta trufa a Europa y que
nos las comemos, etc”
Hòstia divina!!! Els tope guays de la micorrització, clons i guardians de l’essència trufera dedicant-se a propagar per tot el continent la maleïda trufa, en qualsevol de les seves varietats.
Les meves preguntes a tanta barbaritat (ja que en el blog no dona mes detalls)
Saben a qui es van vendre els arbres?
Tenen les plantacions controlades?
Saben si ha fructificat?
Tinc molta por que la resposta a les meves preguntes sigui NO. Si el sector està malament, imagina que comencen a sortir trufes chines per tot arreu!!! Una vergonya.
L’altre dia, l’últim fi de setmana abans de començar la temporada, vaig anar a buscar bolets al poble del meu pare, Castellterçol. Naturalment, la Nona m’acompanyava. En arribar al lloc on habitualment deixava el cotxe, o sorpresa!! el bosc de pi roig s’ha convertit en un camp per a plantar ves a saber que. Supero l’ensurt estètic i sentimental (son molts anys d’anar-hi amb el meu pare) i segueixo la ruta. Una llenega aquí, un rovelló allà, poca cosa.
En arribar a baix de la vall i començar el camí cap el cotxe per l’altra vessant, sento la porta d’un cotxe que es tanca i a pocs moments veig a dues persones amb cistell, la Nona amb la seva por congènita comença a bordar i jo la crido pel seu nom. Ens saludem:
– Que, com va?
– Va, poca cosa.
– Ni fredolics?
– Pots anar a mirar per allà, jo ni hi he passat.
– Vinga, que vagi be.
Veig que el meu interlocutor es queda mirant la gossa, fa intenció de marxar i torna enrere.
– Com has dit que es deia el gos?.
Em quedo mig mosca. El gos, per un trufero, es algo molt seriós i que algú es fixi mes del normal en el teu gos, et posa en guardia. Li dic, amb prudència el nom i ell:
– Tu no seràs “tofonaire”, oi?
– Si, i tu com saps que jo …
A mida que anava preguntant ja veia per on anaven els tiros i respiro alleujat. El tipus llegia el meu blog!!!!. Em quedo una mica parat, sorpres i no dono gaire mes converça, estic estorat.
Una mica mes amunt ens tornem a trobar (quins collons, sembla que coneguessim els mateixos rodals!!) i intento ser una mica mes amable i com a mínim atino a preguntar-li el nom. Francesc.
Els follets del bosc … (no diré el nom) existeixen.
Salut, Francesc.
El trufero 